great barrier desconnection

la nostra setmana de desconnexió, d'aïllament absolut, de natura 100%... (“me siento como doctor en alaska”)

un allotjament idíŀlic, al medlands backpackers; a dalt d'un turonet, amb vistes al pacífic... gaudint de la solitud de la temporada baixa. $25 pp night a la GB hi vam arribar després de 4 hores i mitja de vaixell. Amb nosaltres i uns quants poquets passatgers més, hi viatjaven també tot de subministres per als habitants de l'illa, que realment viuen aïlladíssims... menjar, medicaments, camions, materials varis...

l'illa de 600 habitants no es pot valdre per ella mateixa, per això, 3 cops per setmana esperen el vaixell amb candeletes. per no tenir, no té ni un caixer automàtic, ni un banc (bona senyal)... i clar, aquí els xiquets, tranquils com van, no portaven prous diners en efectiu per pagar l'estada... però vam descobrir que aquí (i a tot nz) pots aconseguir diners en una botiga pagant una mica més amb la targeta de crèdit!! fiu!

ens vam atrevir amb dues excursions, la segona però la vam acabar casi amb llagrimetes als ulls... duríssima mental i físicament. una llarga i dura pujada ens portava a una llarga i dura baixada, i davant nostre la següent pujada, i així durant 4 muntanyetes... no vam tenir forces per treure la càmera durant el recorregut (potser un fake??), no parlàvem, només ens miràvem de tant en tant per veure que l'un seguia a l'altre...
per carretera no calia fer auto stop, els cotxes paraven igualment, clar, amb una sola carretera, segur que vas en la mateixa direcció; fins i tot el carter ens va parar.

aquí, i per tot nz, hi ha poblets tan petits que quan hi passes per davant ni te n'adones, són 4 casetes escampades, la botiga, la cafeteria i la post-office...

el plat estrella de la gb: musclos (recent collits del mar) amb sofregidet de ceba i tomàquet... mmmm!

la tornada van ser 30 minuts amb avioneta xica tica mica... però quines vistes!!

HUFF '09

narciso y las extensiones del ser humano

sus ídolos son de plata y oro,
obra de manos humanas.
tienen boca, mas no hablan;
ojos tienen, mas no ven;
tienen oídos pero no oyen;
tienen nariz pero no huelen;
tienen manos pero no asen;
pies tienen, mas no andan;
ni tampoco palabra alguna sale de sus gargantas.
los que los fabrican se volverán como ellos,
y todo el que tuviere fe en ellos.
Salmo 115

...el hombre
se convierte en los órganos sexuales del mundo de la máquina,
como la abeja lo es en el mundo vegetal,
y ello le permite fecundar y originar formas nuevas...
Marshall Mcluhan

Ta-maki Makau Rau: that's japan (?)

el título es el nombre maorí de auckland. aprovechamos para comentar que aunque venden la buena integración de culturas, los maorís "están considerados" ciudadanos de segunda clase y en los billetes aparece la cara de la reina de inglaterra...

dicho esto: that's japan (?)... uuuufff que cantidad de asiáticos recorren las calles de esta ciudad, impresionante, y está lleno de negocios orientales pero no las tiendecitas que tienen en españa, puesto que aquí forman parte, casi mayoritaria, de la ciudadanía de auckland.

la primera impresión fué la de estar en un decorado, los grandes edificios son todos muy nuevos, como si los hubieran levantado de repente, de entre las pequeñas casitas particulares, donde viven la mayoría de kiwis (neozelandeses).

esta es una gran ciudad como cualquier otra (londres, barcelona, madrid...) pero mucho más amable, ordenada, limpia, con muchos parques, para nada agobiante (casi no hay tráfico), situada en un entorno idílico. a pesar de los edificios altos del centro, su distribución permite el acceso del sol (cuando lo hay...).

y aunque muy amable, también muy cansada si pretendes llegar andando a todas partes. las calles de auckland suben y bajan, bajan y suben, como las de san francisco (que un backpaker del hostal nos ha recomendado visitar).

hamilton "pueblo" - auckland city

un dia plujós ens empeny quedar-nos a hamilton, aquí s'hi està tan bé, que no ens en mouríem, però estem de ruta, la pluja aquí és el pa de cada dia, així que finalment, agafem forces i aconseguim aixecar les motxilles 1 altre cop, i de camí cap a la gran ciutat.

patejada de motxilles queen street fins a dalt de tot... bufff!! i ja estem allotjats al YHA auckland city.

"occidente sacudirá oriente hasta despertarlo
y, mientras, la noche será tu amanecer."
Joyce

te aroha / arapuri

l'últim cap de setmana a hamilton ha estat d'excursions pels voltants. tot i aixecar-nos cada dia amb la incertesa de la pluja finalment vam aconseguir unes bones sortides.

dissabte te aroha (oscar's big trip)
ens apropem a la muntanya sagrada i comencem a notar les estranyes energies del lloc. un petit poblet, d'antics buscadors d'or, al peu de la muntanya sagrada, ens espera amistós. una caminada per la muntanya, vistes de la plana que hem deixat enrera, espectaculars, núvols imponents i canviants, un arc de sant martí, vaques, vaquetes i ovelles... però no sempre tot és tan bonic... el camí per accedir a dalt de tot de la muntanya està tallat... sembla que s'hi fan obres, o potser un experiment per veure si la muntanya és capaç de resistir les altes quantitats de cianur que permeten extreure l'or que aquesta amaga o amagava???

de fet, nova zelanda, sembla en molts aspectes un territori utilitzat per a l'experimentació natural, social... però d'això ja en parlarem...

aquí les falgueres es confonen amb palmeres, són aaaaltes! tot és com una selva però a la vegada té un aire de muntanya pirinenca, salvatge però amistosa, gens perillosa, excepte el cianur!

diumenge llac arapuri (captain marta)

engantxem la barca al cotxe i cap al llac. l'òscar ajuda a l'snake en tot el procés de preparació de la barca i la descarregada al llac. la yolanda i la marta, tranquil·lament, preparen el pic-nic a la gespa. i ja hi som! amunt la vela i a navegar!!

per sota nostra, una profunditat de 33m, 1m... compte! les plantes ens rocen el vaixell.

el vent bufa molt suau, és com intentar trobar un batec, ja el tenim aquí! empeny amb força el vaixell i la marta porta el timó i controla la vela, que ràpidament s'ha fet amb el control de la nau després d'un curset impartit pel doctor snake.

snake & yolanda

snake y yolanda nos ayudaron a aterrizar en NZ, de hecho, ha sido una primera semana como en casa. (muchísimas gracias!!! un placer... volveremos para el festival):

- el paseo por el río
- barbacoa "vegetariana" en casa de unos amigos uruguayos: carlos, daniela (po) y josefina. todo de lo más lindo
- yolanda nos lleva al centro de la ciudad y nos va introduciendo a la vida neozelandesa

- muchos sushis (marta con los ojos como platos), muchos sushis (marta se pone las botas)
- mentre sopem tenim de fons “the color of the pomigranets”... interesantes y evocadoras escenas
- también vimos otras dos películas a parte de la selección de cortos del HUFF '09: "angel mine" de david blyth, excelente, y "la noche del cazador" un clásico de charles laughton
- excursió matinal abans de que es llevin els mestres de la casa, seguint el riu fins als hamilton gardens. tornem cap a “casa”: suena devo “mongoloid”... GOOD MORNING!!!
- perdidos en la inmensa universidad de waikato, y concierto en la academy of performing arts: software de reactable utilizado en un hardware personalizado, un theremin, un antiguo sintetizador... curioso pero presentado de un modo demasiado "intelectual". también hubo una audición-playback de texturas generativas, proyectaron dos audiovisuales bastante curiosos y al finalizar el evento pudimos trastear los distintos instrumentos.

desorientada

els primers dies estàvem estranyament desorientats, i no pel jet lag, que podem dir que vam portar bastant bé... i és que aquí, com a tot arreu, el sol surt per l'est i es pon a l'oest, però tot i el gran sentit d'orientació de la marta, seguíem confosos...

...si ens posem de cara al sol, aquest es mou de dreta a esquerra, de esta a oest, però en canvi si us poseu de cara al sol a l'hemisferi nord, aquest va també d'est a oest però d'esquerra a dreta...

per sort, internet ens va aclarir les nostres sospites, i és que a l'hemisferi nord el sol apunta al sud, mentre que a l'hemisferi sud el sol apunta al nord.

també la posició de la lluna és diferent, la tenim just a sobre del nostre cap, i si no fos perquè hem vist que va creixent no sabriem dir si creix o decreix, perquè no sabem veure si té forma de D o de C, si plora o si riu...

waikato

hamilton està atravessat pel riu més llarg de nova zelanda, el waikato. nosaltres hi hem fet una petita passejada amb la barca de l'emit, i l'hem vorejat cada cop que hem anat al centre de la ciutat o als hamilton gardens, de fet, a la porta dels hamilton gardens; hi tenim pendent la visita.

ah! per cert, hi ha uns misteriosos monstres que viuen als petits remolins del riu i mosseguen!! s'anomenen taniwha.